Un cafè amb...


Rakel López (CNT Barcelona):
"Van veure que el únics que estàvem lluitant en tot el RACC érem nosaltres"


Rakel López

En aquesta ocasió en van trobar amb Rakel López, companya de CNT Barcelona i una de les participants de la lluita Ni ERE ni hòsties del servei d'atenció telefònica ARAVI DEL RACC. Es defineix com una persona que necessita la música, inconformista i lluitadora, tot i que "hi ha vegades que cansa i has de relaxar-te una mica per agafar forces, i jo moltes vegades no sé aixecar una mica el peu, i sempre vaig a tope. És difícil, però jo crec que recompensa"

Com explica ella, ve de l'experiència del Cavall de Troia, és dir, ser membre de CGT al comitè d'empresa, cap a les seccions sindicals de la CNT. Creia "que era possible un canvi del sistema des de dintre", però en poc tems es va adonar "que no era el meu lloc", que no podia estar allà. Em veia com en una gàbia". És interessant escoltar el testimoni d'algú que coneix els dos tipus de sindicalisme que actualment existeixen.

És veïna del barri de Sants de Barcelona, del que li encanta la vida associativa que té i la gran multiplicitat d'activitats i ofertes que acull, potser per això ens cita a l'Espai Obert, un espai emblemàtic del teixit associatiu del barri, i de Barcelona on ens parla de l'experiència de l'èxit de la vaga al RACC front l'ERE que el volien aplicar.


Redacció Solidaridad ObreraERE RACC

Redacció: Com va ser organitzar la secció sindical de la CNT?
Rakel: El que em va costar va ser posar el projecte sobre la taula dels meus companys. En el RACC, això no s'havia fet mai, la gent no sabia ni que eren les seccions sindicals, i quan vaig posar el projecte damunt la taula i vaig començar a explicar com funcionàvem van flipar.
En aquell moment la gent estava a la defensiva per l'amenaça del ERE, així que vaig anar un per un, explicant que era la CNT i les seccions sindicals, a persones molt concretes, que no formaven part de l'anterior estructura del Comité.

Ara mateix quantes seccions sindicals hi ha al RACC?
La nostra, i estem intentant aconseguir gent a la resta d'empreses del grup, per fer una secció d'empresa, per poder-nos coordinar i aconseguir el que vam aconseguir però totes, perquè segurament tindrem una nova batalla.

Us tornaran a atacar?
Vam aconseguir aturar l'ERE, l'empresa s'ha compromès a no fer acomiadaments col.lectius fins al desembre del 2013. És dir, que a partir del desembre, l'empresa pot tornar a intentar un acomiadament col.lectiu. El seu objectiu és externalitzar les plataformes telefòniques. Durant el camí, tot i que no facin acomiadaments col.lectius, intentaran acomiadaments individuals. Nosaltres sabem que érem el principal objectiu, perquè quan van elaborar els requisits per marxar de l'empresa, eren els requisits que teníem nosaltres.

Ha crescut la gent que participa a la secció?
Ara som el mateixos que érem, però la plantilla va recolzar l'estratègia que vam portar a terme. Van veure que els únics que estàvem lluitant en tot el RACC érem nosaltres. La gent recolza el que fem, però no hi ha el suficient valor per fer-ho de la manera que la gent té molta por al que el pugui passar. Nosaltres vam dir que "la por ha de canviar de bàndol" s'ha de traslladar als centres de treball. Hem de deixar que tenir por del que el nostre cap pugui fer i hem d'aconseguir que ell tingui por del que nosaltres podem aconseguir lluitant.

Com van organitzar les aturades?
Vam fer una estratègia a un plaç bastant llarg. Sabem que la intensitat havia d'anar in crescendo. Vam escollir les aturades parcials, ja que a l'empresa li seria més difícil fer front a aquestes aturades. En realitat no pensàvem que tota la plantilla ho recolzaria. Vam estar mirant a quines hores agafàvem més trucades. Vam anar a Inspecció de Guàrdia, perquè li demanés a l'empresa que no subcontractés durant aquelles hores a ningú, ja que seria una vulneració del dret a la vaga. Per tant, el RACC va estar sense donar servei durant les aturades parcials de 2 hores al que feien, durant 20 dies.

Fer-ho d'aquesta manera, creus que fa que la gent perdi la por?
Es va veure que es podia fer vaga d'una altra forma. Vam innovar en la manera de fer vaga i la gent ho veia més accessible. A més a més, veure que tots els companys i companyes s'aixecaven, també ajudava molt i et feia seguir endavant. Després tornàvem tots junts cap a dins, donant-te un sentiment de protecció molt gran.
Jo he vist un canvi, petit, però l'he vist. Vam començar la campanya de Ni ERE ni Hòsties, fent-nos unes samarretes per portar a la feina. Recordo que ens les vam posar, i ens miraven, i els companys del fons, es van aixecar i van començar a aplaudir, i van dir un "Olé!!"". El dia següent, ells portaven una armilla, i s'escrivien coses a l'esquena. Jo crec que moltes vegades necessiten veure que no passa res per lluitar, només cal veure algú donant el primer pas.

Quanta gent sou i quants seguíeu la vaga?
Per torn, som unes 50 persones. El primer dia només vam parar els de la secció però el segon, vaig començar a veure que la gent s'aixecava, i ens vam mirar els tres com dient, "coño que salen". I la veritat és que va ser un dels moments més macos que he viscut, va ser molt bonic, perquè vam aconseguir mobilitzar la gent i les cares de terror dels caps, eren increïbles. Allò va servir molt, perquè la secció sigui respectada. Ens veuen com persones que lluiten pel seu lloc de treball.
Si ara vinguessin temps convulsos, la gent respondria, però hem de pensar en noves estratègies, perquè nosaltres hem après, però l'empresa també i saben que només tres, però que podem aconseguir que s'aixequin tots/es.

 

Huelga RACC BCN