A Joan Ullés i Bascompte, a la memòria d’un compromís

Ha mort a l’edat de 96 anys, militant de la CNT i d’ERC, nascut a Terrassa. Va participar en aixafar la revolta militar de juliol de 1936 amb disset anys, va participar en la col·lectivització de la empresa on treballava i es va allistar com a voluntari a la Columna Durruti lluitant al front d’Aragó. Al final de la guerra es va retirar amb l’exèrcit republicà cap a França, internat al camp de concentració del Barcarès i així va viure diferents episodis de l’exili, fins que es va traslladar a l’Argentina i la seva tornada definitiva a Terrassa l’any 1982. Aquest és un petit resum d’una llarga i intensa vida que aquest article pel seu espai no em permet allargar.

Tota una vida de convenciment i compromís, una lluita iniciada contra uns criminals que van provocar una guerra civil, assassinats i repressió i un munt d’exiliats repartits per tot el món. I un retorn, compromès amb allò que va ser la seva lluita per a garantir les llibertats, combatre el feixisme i pensar que un dia aquest món seria diferent i millor, i això el Joan ho ha mantingut tota la seva vida, com a llibertari i republicà.

Son d’aquelles persones que han mantingut els seus principis i convenciment, que ho van donar tot i per desgràcia, moltes vegades no han rebut ni el reconeixement que es mereixien, oblidats i tenint que aguantar alguns discursos miserables dels sectors propers al franquisme, que ni tant sols han tingut la decència de demanar perdó a tots els que ho van patir. Al contrari, la anomenada transició, que alguns tenen la indecència de parlar de reconciliació, per amagar la seva renúncia i traïció als valors republicans i que ho van donar tot per lluitar contra uns militars criminals que es van aixecar contra el règim decidit pel poble. Aquesta només va servir per a amnistiar als responsables del franquisme i obrir una etapa d’oblit, on moltes persones com el Joan, van tenir de viureu-ho. I on molts partits i sindicats anomenats d’esquerres van participar d’aquesta situació a canvi de renúncies importants, de garantir-se la política professional i trair a molts homes i dones que van patir la mort, la repressió i l’exili.

Però el Joan i molts com ell, van continuar convençuts del que van fer, de la necessitat de recuperar aquell esperit de compromís i sacrifici per a aconseguir un món millor per a tothom. Per això no van renunciar a res i van continuar lluitant.

Amb una memòria excel·lent, recordo quan explicava les seves vivències amb una lucidesa que el seu relat semblava viure’l avui. Com explicava com l’any 1936 que era un marrec el van fer anar a casa del propietari de l’empresa on treballava per a demanar les claus ja que l’empresa havia estat col·lectivitzada. O com se’n va voluntari al front, algú diu de la Lleva del biberó, però amb una diferència important, ell no va ser cridat, sinó que hi va anar voluntari, a diferència d’altres que hi van anar forçats o es van amagar. I quan explicava el llarg exili per França i l’estada a l’Argentina. O el seu retorn, com va trobar la ciutat de Terrassa, on al llarg d’aquests anys s’havia afiliat primer a la CNT i després a ERC, havia recorregut aquells espais que va abandonar i com explicava les seves experiències i vivències, sempre allà on el convidaven i demanaven la seva presència.

I també va poder observar la indiferència de les institucions i el mateix Ajuntament, on anava repartint medalles de la ciutat i reconeixements, on el partit governant al marge de fer la pilota als prohoms de la ciutat o utilitzar el nomenclàtor de carrers i places pels seus, oblidava a alguns alcaldes republicans i persones com el Joan, als que la memòria històrica municipal de forma interessada i premeditada oblidava, seguint els paràmetres de la transició, silenci i oblit, sobretot per a evitar que els poders fàctics propers al franquisme local i que encara en alguns casos dominen la ciutat pel seu poder econòmic i social, es posessin nerviosos.

L’Ajuntament sempre ha anat a remolc de la societat civil quan han aparegut aquests temes, per això no ha fet determinats reconeixements públics. Encara recordo les dificultats que va tenir l’Antoni Font per a recuperar les tombes dels soldats republicans enterrats en una fossa comú i que va promoure el monòlit actual. I que la celebració dels setanta-cinc anys de l’exili, l’Ajuntament no havia previst fer res i es va veure obligat a fer algun acte, perquè algunes entitats ciutadanes van promoure actes i homenatges a exiliats locals.

Per tant, persones com el Joan, eren incomodes, ja que eren el record vivent d’una època i una generació, persones compromeses, capaces de lluitar a canvi de res i jugant-se la vida. I que avui difícilment en trobarem.

L’objectiu dels mateixos franquistes actuals i d’alguns partits d’esquerres implicats amb aquella transició, que el temps acabi amb aquesta generació viva i que pot explicar aquelles vivències de primera ma, quedi oblidada senzillament en els llibres d’història on cadascú podrà explicar i interpretar aquells fets com els doni la gana.

I per desgràcia, la història local ha perdut una gran oportunitat, perquè persones com el Joan, han estat oblidats i no tinguts en compte, al no ser un gran prohom proper al poder o dirigent obsolet d’alguna organització de poder. Era un senzill mecànic torner, obrer i un llibertari convençut, i això com sempre no dóna noticies, aquí necessitem prohoms de les classes dirigents, alguns noms que el règim accepti o malversadors i criminals a qui fer homenatges, reconeixements, medalles i monuments, per això encara mantenint monuments com el Comte d’Ègara, i a l’Ajuntament alguns quadres de veritables impresentables.

Bé, Joan Ullés i Bascompte, persona honesta, convençuda i lluitadora, no t’oblidarem i sempre et tindrem en compte, i intentarem que persones com tu, mai sigueu oblidades, les institucions ho poden intentar, però nosaltres no i aquells que et varem conèixer no ho farem, ni permetrem, sobretot, perquè sou part important de la història local i general, tot i que alguns volen que quedeu en la marginalitat d’aquesta, perquè han d’amagar precisament allò a que van renunciar i trair.

Salvador Pérez Riera