Estiu del 2012. Dins una còmode habitació, apoltronat en el seu seient de cuir, el somrient president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), Juan Rosell, respon a un reguitzell de preguntes dels seus dotze apòstols del diari la Razón (sí, de vegades un s’ha de submergir dins aigües putrefactes i pestilents per rescatar la informació que necessita).

Lògicament, l’ambient és distès. Entre pregunta i pregunta, res millor que una broma, una hipèrbole o una metàfora per tragar la merda que ens ve a sobre. Ell ho sap. Tothom ho sap. La patronal riu. El govern riu. Els periodistes riuen. Recordeu quan una persona sap que les coses li aniran bé? Teniu en ment aquell somriure estúpid i la cara d’ase que se’ns queda a tothom quan vivim en la paradigma de la seguretat? Doncs aquesta és la seva cara.

Les treballadores tremolen

Un/a dels/les periodistes li pregunta sobre el què està passant, sobre quines són les conseqüències de tot plegat i, el més important i interessant, quin és el seu origen. Rosell agafa aire i es prepara per difondre la paraula de l’altíssim (el Capital):

Hemos comido más de tres platos al día; ahora vamos a tener que pagar los excesos cometidos durante mucho tiempo

Ràpid, senzill i eficaç. Eufemismes que edifiquen reformes i sentències que dicten trajectòries polítiques. Li agafa el gust per la paraula. Segueix afirmant que “desde las guarderías al último día de la Universidad tendría que haber asignaturas que valorasen el buen hacer de las empresas. Enseñar que sin empresas no existen los países, no se crea riqueza. La gente quiere ser funcionario; nada de riesgo y cobrar a fin de mes”. Sembla tot un sociòleg anyenc, duent a terme una relació binària entre empresa – estat, deslligant els subjectes socials de la seva capacitat creadora de la realitat física. Tota la sala bull en aplaudiments. Juan Rosell s’asseca el front i somriu.

Les treballadores tremolen

Els/les periodistes li tenen presa la mesura i els agrada aquest esport. Volen jugar-hi de nou. Recapaciten, pensen i xoquen la mà quan tenen clar el què dir. Obren la boca de rata i pregunten sobre quina és l’assignatura pendent. Juan Rosell somriu. Li encanta que li llancin pilotes de drive. El drive és el seu punt fort. Amb calma respon:

Las reformas. Parece que tenemos miedo a darle la vuelta al calcetín

Les treballadores tremolen

Tothom té clar quins han estat els avantatges pels grans capitals (nacionals i supranacionals) a partir de l’any 2008. En el capitalisme, la desigualtat és un element central i molt important. Aquesta desigualtat, tanmateix, no és fruit de l’atzar sinó de la pròpia dinàmica del capitalisme, tornant-se més evidents durant els períodes de crisi econòmica. Aquestes desigualtats es configuren en diferents aspectes, però ara, en aquest petit esbós d’opinió, fem èmfasis en les fortes càrregues que han patit les treballadores, mentre la Patronal i els governs de titella menjaven “més de tres plats al dia”.

La restauració del capitalisme per a sortir d’una crisi parteix de fer front a les múltiples conseqüències de les seves contradiccions internes. En l’etapa de restauració, a les contradiccions pròpies del seu funcionament habitual, s’hi sumen altres noves: cal destruir el capital sobrant per a recuperar la taxa de benefici suficient per acumular i refer els mecanismes de poder sobre les poblacions doblement afectades per la creixent explotació i per la destrucció productiva (TAIFA, 2016). En poques paraules, la classe treballadora, desposseïda històricament dels mitjans necessaris per assegurar la seva reproducció material, és el subjecte que paga els desperfectes d’un sistema econòmic nefast.

Les treballadores tremolen

Estiu del 2018. Dins un còmode despatx, apoltronat en el seu seient de cuir, el somrient president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), Juan Rosell, respon a un reguitzell de preguntes dels periodistes de la Nova Ordre de la Informació, la Vanguardia.

Juan Rosell, l’etern príncep de la CEOE, està nervioset. La xafogor apreta. No li agrada el que sent. Ell sempre s’ha visualitzat com el gran caçador, l’amo i senyor del seu vedat particular. Perseguint treballadors/es, domesticant sindicats i convidant-los a sopar galets a casa seva, acariciant governs de tots colors... Una autèntica col·lecció de caps dissecats pobla el seu despatx. Juan Rosell agafa aire i pronuncia les paraules d’un nadó en plena rebequeria:

A esta casa ya no se le puede pedir más

Les treballadores s’organitzen

Com? Com que a aquesta casa ja no se li pot demanar més? Quan se li ha demanat quelcom? No hem estat les treballadores les qui hem patit els desnonaments, les reformes laborals que ens han precaritzat, les retallades i els ajustos pressupostaris en matèria d’educació, sanitat, prestacions socials, tercer sector, etc.? Som les treballadores les qui hem menjat “més de tres plats al dia”?

Les treballadores s’organitzen

Juan Rosell està nervioset. No li ve de gust perdre les hectàrees de terreny que ha conquerit. Fa temps que somia en edificar un estat centrat en el model empresarial. Un estat on la submissió al treball estigui a l’ordre del dia. On quan ell digui blanc, passin coses blanques, i quan ell digui verd, passin coses verdes. Juan Rosell no veu clar que les empreses hagin de pagar un major volum d’impostos. No veu clara la notícia que el govern apugi els impostos.

Juan Rosell es rasca el cap. Aquest cap està sec com un xoriç de tant pensar excuses de fira. Què dirà ara? Apel·la a la necessitat de preservar la integritat fiscal de les empreses espanyoles. Les pobres empreses espanyoles que tants esforços fan per a fer-se atractives. Juan Rosell sap que les dades no diuen que les empreses estiguin patint. A ell li agradaria disfressar les dades. Juan Rosell maleeix que la informació sigui pública i a l’abast de tothom. Sua com un porc.

 

 

grafico1
Evolució dels beneficis empresarials com a porcentatge del VAB de les empreses no financeres (https://www.elconfidencial.com/economia/2018-04-09/beneficios-empresariales-salarios-crecimiento-recuperacion_1546183/?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=ECDiarioManual)

 

Les treballadores s’organitzen

Estiu del 2018. Han passat deu anys des dels primers anuncis referents a una llunyana crisi econòmica. Una crisi que no ens tocaria pas. Han passat deu anys i n’hem vist de tots colors. Resulta irònic veure com el model productiu, que a grosso modo és l’entramat multifactorial que lliga les nostres vides a unes condicions determinades, resta deslligat dels espais de decisió per part de els persones que el pateixen.

En el sistema capitalista, les decisions referents al model productiu es prenen de forma allunyada de les treballadores. Són les empreses les qui decideixen què produir (en funció dels beneficis que n’esperen obtenir), com produir (en funció dels costos de producció de la tecnologia disponible) i on ubicar les seves activitats econòmiques.

Les treballadores s’organitzen. Ho fan al marge dels partits polítics. Ho fan al marge dels sindicats de concertació. Ho fan amb el seu esforç i dedicació constants, apel·lant a la solidaritat i el suport mutu. Ho fan sense rebre subvencions i lluitant dia a dia per a autoorganitzar-se sense dependre del mecanismes de la representació unitària. Ho fan lluitant a l’empresa que destrueix les seves vides.Ho fan proposant nous models d’organització social més justos i que poleixin les desigualtats.

LES TREBALLADORES S’ORGANITZEN A CNT

 

imagen Compte amb CNT

 

http://contenidos.ceoe.es/resources/image/JROSELLLARAZON2072012.pdf

https://www.lavanguardia.com/economia/20180717/45947115624/ceoe-impuestos-subida.html