Sísif, en el marc de la mitologia grega, va fer enfadar els déus ja que el consideraven un presumptuós a raó de la seva extraordinària astúcia. Com que l’expressió “justícia divina” ja ve de lluny, Sísif fou condemnat pels déus a la ceguera i, a més a més, a empènyer perpètuament una roca gegant muntanya amunt, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on l'havia recollir i empènyer novament fins al cim, inaugurant un nou cicle de perpètues desventures. Pobre desgraciat.

Observant l’informe de la OCDE, publicat de manera resumida en la majoria de mitjans de comunicació, hom no pot obviar entreveure certes similituds envers el mite de Sísif i la situació de la classe treballadora del podrit i, segurament, víctima d’un ictus, estat espanyol.

En el citat informe, es titlla de “sense precedentsl’estancament dels salaris (segons l’informe, es parla d’una caiguda del 0,4%, tenint en compte la seva relació amb el cost de vida, l’IPC), sobretot tenint en compte els malaguanyats “brotes verdes” propis de la suposada recuperació econòmica, vestida amb una ostentosa fase de creixement de l’ocupació i una marcada ampliació de les vacants laborals.

 

 

grafico1

 

Les transformacions que la crisi del capitalisme està facilitant a tot el món, han permès als grans capitals no només recuperar, ans augmentar la seva taxa de benefici, lluitant al mateix temps per a mantenir la seva hegemonia mundial, com a únic sistema garant de la pervivència social.

Repescant en la història recent, veiem com les reformes laborals proposades en el marc de reestructuració capitalista (2010-2012) han donat els seus fruits. Han permès una millora qualitativa del marc d’actuació pràctica de les empreses, facilitant l’acomiadament de treballadors/es a raó de causes cada cop menys objectives (a no ser que entenguem, i de fet així ho entén la patronal i el sindicalisme groc, una previsió en la caiguda del beneficis com una causa objectiva), modificant les condicions de treball i contractació, rebaixant les indemnitzacions per acomiadaments, facilitant el despenjament dels convenis i, finalment, apostant fermament per una massiva aplicació dels acomiadaments col·lectius, com a via pel “sanejament” d’empreses. De retruc, tot plegat ha permès una millora quantitativa pel que fa al volum de la taxa de beneficis. La fórmula resulta ben senzilla: una menor inversió en força de treball, mantenint o ampliant la jornada de feina, suposa una major rendibilitat del treball usurpat per unitat de temps.

Repassant l’informe, els autoanomenats experts veuen alarmats com l’estancament salarial té relació amb “la important i creixent proporció de treballadors amb llocs de treball mal pagats o a temps parcial involuntari” (notis en aquest cas, que aquests experts no viuen ni de lluny aquests treballs mal pagats, ans al contrari!).

Segons l’OCDE, passat el triangle de les bermudes dels anys 2008-2016, “l’atur de llarga durada i la reducció de la cobertura per atur” han afectat a totes aquelles persones que cercaven comprador de força de treball. Segueixen afirmant que aquelles persones, cegues i desesperades, “han acabat acceptant ofertes que no es corresponien amb les seves expectatives quant a tipus de jornada i, sobretot, quant a retribució”. L’amor al proïsme portat a l’extrem. Gràcies nobles i sacrificats empresaris, per arriscar les vostres fortunes i comprar la nostra vida!

L’informe, si seguim llegint, assegura que “creix el percentatge d’assalariats amb una jornada reduïda que els agradaria treballar més hores” (en el present article d’opinió, no es té en compte un altre defecte endèmic, la temporalitat. Aquest efecte es pot apreciar en els gràfics següents).

 

grafico2

 

grafico3

Personalment, com a treballador, aquestes sentències em treuen de polleguera. En la meva vida, segurament com a la vida de la major part de les persones amb qui em creuo pel carrer o amb qui anònimament comparteixo un espai en el transport públic, no he acceptat mai cap oferta de feina, sinó que m’hi he vist obligat segons la lògica del sistema social i econòmic (capitalisme) en el qual estem lligats. La idea de persones que circulen lliurement, saluden i treballen amb un somriure en forns de pa, restaurants i cafès, parcs i jardins, gestionant els residus i en oficines, és una imatge deslligada de la situació material de partida en la qual té lloc el joc social. Una situació material forjada en les relacions dissimètriques que obliga a moltes persones a vendre la seva força i el seu temps a canvi d’un salari.

Per altra banda, personalment, no m’agradaria treballar més hores. Aquesta darrera sentència és un insult i una escopinada guardada a la gola durant hores. Si he de destinar un nombre significatiu d’hores a un projecte empresarial que beneficia a persones que ni tant sols conec és, altra vegada, perquè el sistema en el qual he nascut propicia la pobresa i canvia l’eix de les responsabilitats, fent-te culpable de la teva situació i proposant l’ampliació del nombre d’hores de treball efectiu, com l’única manera de tirar endavant i poder fer front a les despeses (recordem que els salaris continuen en el marc de la “moderación salarial” i resten congelats en relació a l’IPC).

L’informe mostra, finalment, que el “15,9% a Espanya viuen amb menys del 50% dels ingressos mitjans del país”, fet que sumat a les taxes d’atur, les situacions de risc d’exclusió social siguin cada cop majors i més comunes.

Sísif empenyia diàriament un roc enorme, cec i desorientat per l’Hades, per veure com queia altra vegada i tornar-ho a provar. Les treballadores portem massa temps empenyent aquest roc, amb el que ni ens sentim representades, ni ens genera satisfacció, ni ens beneficia. Ja n’hi ha prou del condol mostrat a les empreses i les organitzacions patronals. Els paladins del capital ens han privat de la visió, estrangulant els nostres colls amb la por de l’atur i el mite del creixement econòmic. Les diferents reformes promulgades pels diferents governs i les organitzacions empresarials han refinat els sistemes d’extracció de benefici a través de l’obediència i la submissió de la classe treballadora, amb la finalitat última d’engrossir les seves arques particulars. Amb suculents eslògans referents a la necessitat de “generar confiança” i “flexibilitzar el mercat per a facilitar la contractació” s’amaguen propostes d’un sistema que es pretén bondadós i coherent, però que a la fi ens destrueix diàriament. Ja no ens ho creiem.

És per això que reclamem la militància i la participació dels treballadors i les treballadores, en un món cada cop més submergit en els preceptes postmoderns de la individualitat, el qual premia l’abandonament de la solidaritat i el suport mutu entre les persones explotades. Si la patronal i el govern proposen un marc d’actuació que lliga les nostres vides a una situació de paupèrrima convivència, nosaltres proposem la nostra força per trencar amb aquesta situació il·lògica.

Salut i anarcosindicalisme!

Oriol

grafico1